NADIA GHULAM /
«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera dexplicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat».
BUT NA BUT... això era i no era una noia amb el cos ferit per la guerra però amb lenergia dun cor enorme alimentat per les històries de la seva mare. Per primera vegada són traslladats al paper els contes orals dun país que, com la Nadia, ha canviat didentitat però no ha perdut lessència. Un regal per als lectors catalans, que han acollit aquesta dona forta i valenta a la seva terra.
