PEDROLO I MOLINA, MANUEL DE
Lesmorzar peripatètic de lhome del bigoti, lestrany ritual de la màquina descriure (i la fascinació per aquell clinc que fa perdre loremus), lexcursió (o travessia) a lhort de lavi, aquell amor atàvic pel terròs, la festa desfermada per la primera dent apareguda... Infant dels grans narra un dissabte qualsevol a casa duns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de linfant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut.
Tàrrega, 1952. Un cotxet avança amb parsimònia de dia de festa per un camí erm.
«I heus ací, de sobte, un arbre. Feia estona que, de tan a prop, no se nhavia vist cap. És un arbre solitari, daquests espontanis, el rebrot duna soca que hom creia ja morta. Arbre petit, aixecant un metre i mig damunt la terra, allí arrelat sobre la riba polsosa. Es rega quan plou, ningú no en té cura. Per això creix fort i amb un cert aire de desmenjat. La petita, potser perquè la cosa lagafa de sorpresa en aquell passatge pelat, potser perquè hi endevina, per lalçada, per la figura, un contemporani, li fa la gran rebuda. Ho abandona tot per fer-shi amiga».
